Les dues de la matinada, encara estava enganxat a una roca com sempre sense poder mourem, sol com un mussol i sense llibertat. Per davant meu no parava de passar gent i jo desitjava que algú em reptes per poder revelar-li el meu gran secret que jo, a part de ser un bou pensador era un bou que sabia parlar. Aquell mateix dia, vaig tenir els meus 2 primers amics, d'acord potser, no tan amics, eren 2 lladregots, però de ben simpàtics i de ben tontets.
Tot va començar aquella mateixa matinada, que jo recordi eren exactament les 4 del matí, sense cotxes, amb un silenci sepulcral, vaig notar sobtadament un cop als peus i de sobte vaig caure cap al costat esquerre i uns nois suaument em van agafar per no fer un gran soroll a terra, em van dur tapat amb una manta fins a un camió, era aquell el moment, el moment de revelar el secret a algun d'aquells lladregots i en aquell instant vaig cridar el següent:
"Hola, sóc el bou pensador però em podeu anomenar bowi, això que m'esteu fent és el millor que em podria haver passat com us dieu?, on viviu?, us puc considerar ja els meus amics? "ells, es van quedar, petrificats vaig notar una mica d'incomoditat però després d'uns minuts de silenci un d'ells em va respondre "Escolta bowi no sé si t'has adonat però t'acabem de reptar i ara calla i seu" Em van semblar una mica repel·lents, però tot i així em van caure bé.
1 hora més tard em van baixar del camió, estàvem a la platja de la Barceloneta, ells m'agafaven a coll i em portaven suposo fins a casa seva, va ser un camí entretingut i ple de rialles. En veure la façana de casa seva, una noia jove i amb cares de pomes agres se'ns va apropar, ens va assenyalar i va cridar "aquí estan, els he trobat els inútils que han robat aquesta pedrusca.
De sobte una colla de gent vestida de verd fosforita i amb pistoles, van reptar els meus amics i se'ls van endur amb uns cotxes.
Des d'aquell trist moment no els vaig tornar a veure i a mi, com sempre em van enganxar a aquella pedra tan avorrida a on estic sempre, a contemplar com la gent passava sense ni mirar-me i de tant en tant com els gossos pixaven a sota meu, tornava a ser la vida avorrida, sense amics amb qui compartir-la, i sí encara estic aquí enganxat després de 2 mesos i esperant que tornin per mi.
